Viure a Cervera

Esteu aquí: Inici Viure a Cervera Història del municipi

Història del municipi

La primera notícia es troba en la carta de donació —datada el primer de febrer de 1026— atorgada per la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, a favor de tres famílies pageses que ja posseïen el lloc per aprisió. L’esmentat document detalla els límits del terme del castell llevat d’una part en la qual hi havia instal·lats els sarraïns.

El castell estigué sempre sota l’alta jurisdicció dels comtes de Barcelona, i després dels sobirans de Catalunya-Aragó, i al seu redós s’anà formant la vila de Cervera. Dins el mateix segle XI fou fundat el priorat de Sant Pere Gros, al peu del castell, prop del riu d’Ondara, que inicialment fou cedit a Sant Pere de Rodes (1079) i ben aviat a Ripoll (1081), que féu la definitiva fundació.

Una incipient estructura municipal es formà a partir del privilegi atorgat per Alfons I el 1182, el qual concedia a tots els homes de Cervera el permís de formar confraria i elegir cònsols, i els donava la facultat de fer hosts i cavalcades contra cristians i sarraïns. Però fou durant el regnat de Jaume I que la vila veié reforçada l’autoritat municipal. El 1275, Jaume I concedí als cerverins un important privilegi, el qual, en no permetre que la vila passés a la senyoria dels Cardona, féu que Cervera fos ja per sempre població reial. Aquesta condició de vila reial féu que moltes poblacions pròximes s’acollissin al dret de veïnatge o de carreratge des del segle XIV.

L’emmurallament de la vila representà una gran transformació i es realitzà en temps de Pere III el Cerimoniós. Fins aleshores no hi havia hagut muralles importants. Les cases, que no tenien portes a l’exterior, formaven una vila closa i quan el perill amenaçava es tancaven els pocs portals que hi havia a la fi dels carrers que donaven a l’exterior. Cap a la meitat del segle XIV, i davant la imminència d’una guerra amb Castella, el rei donà ordres que es construïssin unes fortes muralles i s’adobessin els portals.

Cervera fou seu de la Cort general del 1359, iniciada el 1358 a Barcelona i a Vilafranca, cort important per a la població i per al país. Reunida a la fi d’any a l’església de Sant Bernat de la casa delmera de Santes Creus, tractà i aprovà 27 constitucions o lleis generals i aixecà, el 19 de desembre, una acta final que es conserva a l’Arxiu Històric Comarcal de la ciutat. Aquesta reunió de les Corts va donar lloc a la constitució de la Diputació del General, antecedent històric de l'actual Generalitat.

Durant la guerra contra Joan II, Cervera, en correspondència constant amb la Generalitat i el Consell de Cent barceloní, es convertí en una plaça important de la resistència al monarca, que evità durant molt de temps l’avanç de les tropes reialistes. Des del 1462 es reforçaren les defenses de la vila, que acollí gent dels nuclis de població propers que s’hi volgueren refugiar, i en diverses ocasions veié reforçada la guarnició amb tropes procedents de Barcelona. Cervera aguantà amb fermesa les escomeses enemigues i fins i tot recobrà alguns llocs i castells veïns que els reialistes havien ocupat. Tanmateix, a l’agost del 1465, aïllada i sense vitualles, hagué de capitular i restà a l’arbitri del capità Bernat de Saportella. El 1469 hi tingué lloc el parlament en el qual l’infant Ferran, futur Ferran II, acceptà les condicions per al seu matrimoni amb Isabel de Castella.

En esclatar, el 1640, l’alçament de Catalunya contra el mal govern central que havia de dur a la llarga guerra dels Segadors, Cervera prengué de nou el partit de la terra, com ho havia fet 200 anys abans. La lluita tornà a ser calamitosa per a la població. Un document de l’època parla que eren tantes les despeses ocasionades per la guerra que ja al principi del 1641 s’havien acabat els diners del comú, i per a sustentar els soldats havia calgut valer-se primer dels béns dels particulars i finalment dels eclesiàstics. Per posar remei a l’extrema necessitat en què es trobava la vila, el mateix any fou autoritzada a encunyar moneda d’argent i de coure, com de fet ho va fer, encara que per poc de temps.

Cervera003lletres.jpg

El segle XVII, malgrat les guerres i les pestes, fou positiu per al creixement de la vila, on acudiren a viure molts nobles dels castells de la rodalia. El llibre del Manifest del 1687, on foren anotades les persones propietàries de béns immobles a Cervera, registra unes 540 cases, de les quals aproximadament la meitat pertanyen a pagesos, als quals cal afegir jornalers, aprenents, etc. Els pagesos habitaven als barris extrems i les classes adinerades al carrer Major. Els eclesiàstics, a més dels nombrosos clergues de la comunitat de Santa Maria, pertanyien als ordes dominicans, franciscans, agustins, mínims (des del 1592), caputxins (1608), i el 1697 s’hi establiren els jesuïtes. Aquest creixement demogràfic i econòmic es reflecteix en la construcció de la magnífica casa de la vila, obra de Francesc Puig, que va ser ampliada al segle següent per Jaume Padró i Marc Gaudier.

El començament del segle XVIII és marcat per una sèrie de fets que repercutiren fortament en la vida de la població. El 1701 el nou rei de la dinastia dels Borbó, Felip V, passà per Cervera, on jurà, com era tradicional, els privilegis de la vila i ho aprofità per a ennoblir el paer en cap. El 1702, durant la celebració de la cort de Barcelona, Cervera aconseguí el títol de ciutat. La guerra de Successió posà en evidència que les mercès del rei Borbó havien format a la ciutat un nucli filipista, fet decisiu en el futur de la població. Així i tot, el consell municipal no tingué inconvenient a proclamar, el 1705, l’arxiduc Carles com a rei, encara que després hom obliterà els acords transcrits als llibres d’actes. A les acaballes de la guerra, el 13 de juny de 1713, tingué lloc a la ciutat la reunió anomenada conferència de Cervera, entre el comte de Königsegg, representant del mariscal austriacista Starhemberg, i el marquès de Grimaldi, en nom del filipista duc de Pòpuli, a efectes de preparar un armistici mentre es procedís a l’evacuació de les tropes estrangeres decidida a Utrecht, i la capitulació de Barcelona i Tarragona, però la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes féu fracassar la conferència.

Dins el conjunt de privilegis que obtingué la ciutat a la fi de la guerra, a més d’esdevenir (1716) seu i capital d’un corregiment —que comprenia les antigues vegueries de Cervera i d’Agramunt i la sotsvegueria dels Prats de Rei—, obtingué la concessió d’una universitat literària que substituí totes les altres de Catalunya, i que representà un canvi important en la forma de vida de moltes famílies cerverines i en la fesomia de la ciutat.

El monopoli de Cervera en l’ensenyament universitari no fou total ja des de mitjan segle, quan s’establiren alguns centres a Tarragona i a Barcelona. Després d’una primera ordre de supressió durant el Trienni Liberal, el definitiu trasllat dels estudis universitaris cerverins cap a Barcelona es féu entre els anys 1836 i 1842.

41151lletres.jpg

Com a fet polític important en la primera meitat del segle XIX cal assenyalar la notable repercussió que tingué a la ciutat la guerra dels Malcontents, alçament armat promogut pels ultrareialistes (1827) contra Ferran VII, que era considerat massa feble en la seva política repressiva contra els liberals, i que tingué com a focus importants Manresa, Cervera i altres poblacions de l’interior de Catalunya. A la segona meitat del segle, la vida de la ciutat s’anà adaptant a la nova situació, amb fets negatius com l’aiguat catastròfic que ocasionà la tristament cèlebre rovinada de Santa Tecla (23 de setembre de 1874) o les lluites dinàstiques amb l’intent frustrat dels carlins d’ocupar la població dut a terme el 1875, durant la tercera guerra Carlina, i amb fets positius com l’arribada del ferrocarril o la conducció d’aigua (1864). El Casino Principal, el Centre Agrícola i el Centre Republicà foren els principals centres de reunió de la població.

La ciutat ha portat a terme grans transformacions socials, urbanístiques i culturals des l'entrada a la democràcia als anys 70. Cervera va participar activament en la transició de la democràcia i la restitució de les llibertats, la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Els seus habitants van recuperar el carrer com a espai de sociabilitat i també com a espai de festa, així doncs la naixent Assemblea de Joves de Cervera va impulsar la recuperació dels gegants de la ciutat, la dinamització de la Festa Major del Sant Crist i la creació de la setmana cultural Isagoge; i va crear juntament amb la redacció de la revista “El Carreró de les Bruixes” la festa de l'Aquelarre de Cervera, una celebració que porta més de quaranta edicions fent nom a la ciutat.